ESCÒCIA ESSENCIAL

Recorregut històric-sensitiu

Miquel Àngel Diez i Besora

ÍNDEX TEMÀTIC

LA PEDRA, EL VENT, I LES ONES DEL MAR

Alçat al capdamunt d’aquest inhòspit indret batut per una brisa que congela, he vist des que sóc el fonament d’aquest territori davant els meus ulls moltes formes de vida canviar. La guerra, la sang vessada massa fàcilment durant tants segles, la gana i la desolació, junt amb l’alegria de les festes en comunitat, la joia col·lectiva, l’esperança en una societat millor, les conquestes materials i tecnològiques, aquelles marques més profundes damunt meu us les narraré.

Vaig renàixer després que una imponderable massa glacial s’enretirés de la meva esquena tornant allà cap al Pol Nord. Així vaig començar a veure les obres d’aquests saberuts habitants, pacients com un roc, tenaços com el vent, volubles com les ones del mar. El quiet, immens oceà congelat, llarga catifa de blau tenebrós, no gosa arribar a la vora del mar. El verd, omnipresent em cobreix impetuosa i es precipita sobtadament al arribar al mar. Cap concessió, aquí estic jo, allà romandràs tu. El mar sempre fou una gran protecció. Encara que poc va poder fer per aturar la tempestat víking allà cap al segle IX. Ells varen ser capaços de superar les hostilitats que presenta aquest “limes” del món. Amb aquells colons del nord aquestes terres es convertiren en un perfecte mantell. La mentalitat saquejadora dels víkings portà a aquests a una incontrolada tala d’arbres a fi d’obtenir material per a la construcció de les seves naus. Des de llavors, orfes d’arbres, les illes que foren dominades pels víkings són perfectes horitzons.

Sempre fuetejada pel vent, aquest em deixa a la vista com roca viva. Tan severs bufen els cels que sols una turmentada herba i matolls recollits en si mateixos planten cara als seus embats. Ones al mar de difícil navegar, ones als prats quan el vent fa carícies en vol ras. Un dia, fa més d’un segle i mig, la marea s’aixecà tant i el vent rugí tan fort a les septentrionals Illes Oarkney que s’emportà la capa del sòl de gespa i fang, deixant al descobert la runa secular que amagava l’antic poblat vora al mar de Skara Brae. Veus els treballs d’aquesta gent de fa 3.000 anys? Sàviament aprofitaven tot allò que la naturalesa els donà i saberen tanmateix defensar i protegir-se dels atacs de l’exterior. Construïren en pedra els anomenats “brooks”. Per sota de l’obra visible des de l’exterior un seguit de galeries recorre les entranyes d’aquest particular poblat. Habitacions familiars, tallers, espais cerimonials; testimonis d’una societat comunal.

Des de sempre han arribat les ones del mar a aquestes abruptes costes, a platges que desapareixen amb la marea, per aparèixer immenses i cobertes d’algues, aliment de gavines i corbs. Igual de consubstancial que els elements de la natura, sembla a l’Escòcia de tots els temps, la sang, l’espina dorsal, l’ADN celta. Habitada des que el gels de la glaciació es van retirar de l’illa de Britannia, es creu que arribaren cap al 2000 abans de Crist en aquella illa els primers pobladors de llengua i cultura celta. Són aquests els anomenats Q-Celts de les actuals llengües irlandesa, gaèlic escocés i manx de l’Illa de Man. Agrupats en petites explotacions ramaderes, lligats íntimament a les riqueses del bosc, els poblats celtes eren uns recintes fortificats que acostumaven a alçar-se al capdamunt d’un turó. Juntament amb el cabdill militar, el sacerdot tenia una posició predominant en aquestes societats. Les funcions del Druida anaven més enllà de la litúrgia religiosa. També abraçaven la sabiduria mèdica.

L’arqueologia continua rescatant elements amb els que entendre millor aquella societat primigènia, la primera civilització d’Escòcia. El mestratge de la forja del ferro, l’elevat respecte de que era objecte la figura del druida, una íntima relació amb la naturalesa, de la que emanaven i es personificaven els seus deus, el gust per la pintura corporal, l’habilitat per intricats jocs decoratius de línies on es confonen el començament i el fi, són alguns dels trets més representatius dels celtes. El contacte amb els romans, militar i comercial, a partir del Segle I D. C transformà notablement les diferents tribus celtes, destacant la dels caledoni pel seu poder de confederar a les altres tribus. El comunitarisme anà derivant cap a societats més jerarquitzades. En paral·lel al druida el cabdill militar anà prenent més importància, acaparant riqueses i poder polític fins a la creació de regnes amb la unificació de les diferents tribus. Ja un cop desaparegut l’element romà, poc quedava d’aquell igualitarisme primigeni, amb una classe nobiliària ben establerta i perpetuant-se hereditàriament en el poder polític.

Els romans mai pogueren derrotar als celtes de Caledònia. Qui si pogué donar una estocada mortal a la manera celta d’entendre el món fou el cristianisme. Amb els primers missioners començà la mala premsa envers les pràctiques curatives dels druides. Se’ls acusava tanmateix de practicar sacrificis humans. Molts d’aquests druides continuaren amb les seves pràctiques fins ben entrar l’any mil. El primer cristianisme, el portat des d’Irlanda, organitzat entorn a comunitats monàstiques tolerà fins a cert punt les pràctiques druídiques en el que respecta a la medicina. Fins i tot hi ha la hipòtesi que molts dels druides pagans acabaren reciclant-se en monjos cristians, en una època en que la llengua del poble encara era el gaèlic. Morí definitivament l’espiritualitat celta i el saber dels druides amb l’arribada i conquesta d’un nou cristianisme a Escòcia, el catòlic i romà.

EMPEDRATS

Presos per una sempiterna epidermis d’humitat, transformats al sol en escames lluents, donant un còncau relleu als carrers de la ciutat, els cubs de fosc gres ho aguanten tot, als humans i als elements. Cotxes advertits des d’una milla enllà, pel galopar dels pneumàtics sobre l’irregular ferm, semblen lliscar fora de control sobre la trama de carrers. Les dones presumides que s’arrisquen amb talons, arreu van mirant cap al terra evitant un fatídic entrebanc. I allà on la modernitat s’ha imposat grosses lloses planes conformen l’acera, que viu, de gris fosc, ennegrida per la pluja i la foscor. Grans feinades tenen els operaris per refer els carrers. És veu als treballadors carregant les lloses entre dos, abillats amb uns ganxos per transportar el que caurà sobre una capa de sorra i allà es quedarà, perdurable, perpetuant l’esperit petri, solemne d’aquesta ciutat, Edinburgh.

Són aquests carrers de lluents llambordes, arrenglerades, marcant un lleuger relleu, còncau paisatge urbà, la més material i quotidiana herència dels romans. Aquest poble conqueridor i organitzador, amb els caledonis van topar. Juli Cèsar va ser qui primer a la Britannia entrà. La terra de l’estany va ser conquerida però mai romanitzada. Sota diferents emperadors i els governadors establers a la Britannia es succeïren virulentes campanyes militars, fundacions de ciutats i fortaleses que pretenien la pacificació de l’illa. En el temps de Domicià, el governador Agrícola emprengué una campanya cap al nord a fi de sotmetre a les tribus caledonies. Ja sabia Agrícola que per imposar la Pax Romana primer hauria de vèncer la feresa del que els romans anomenaren pictes, aquells bàrbars del nord que anaven pintats. L’aposta del governador també hagué de fer front a les inclemències meteorològiques.

La campanya militar de la legió II Adiutrix completà una primera incursió amb èxit. Pacificat el sur d’Escòcia i establerts diversos castrum es podia planejar una més ambiciosa campanya cap al nord. Resseguint la costa i entrant tímidament per el que avui en dia són les ciutats de St. Andrews, Aberdeen, Inverness, els romans pogueren anar fundant diversos castrum i continuar l’expedició. Diverses batalles amb una sort dispar i el desgast anímic de transitar paratges inabastables a semblança de la fi del món, feren repensar l’oportunitat d’entestar-se en una conquesta total.

La batalla de Mont Graupius al 84 D.C, favorable als romans, marcà segons l’historiador Tacitus la submissió final de les tribus de Britannia. Pírriques victòries, car al 122 l’emperador Adrià es decidí a construir una imponent muralla més al sud d’on havia arribat Agricola, que separés als indomables caledoni dels celtes i romans del sud. Aquella frontera correspon gairebé al que avui en dia és la frontera que separa Anglaterra d’Escòcia. La intenció d’Antoninus de portar la frontera més al nord (línea Glàsgow-Edinburgh) aixecant una altra muralla al 142 D.C va ser pot reeixit. A l’entrada del Segle III la frontera entre l’Imperi i els bàrbars a Britànnia es tornava a trobar a la muralla d’Adrià.

VAQUES

Vaques tranquil·lament pasturant, arreu trobem vaques blanques de grans taques negres, lleteres, manses. La nutritiva llet que alimenta als escocesos ve d’aquest centenars de milers d’animals que pasturen a l’aire lliure en un immens suau paradís d’herba. Aquesta massa de bondadosa carn es convertirà en un tetrabrik de cremosa llet despatxada en abundància arreu, des de grans hipermercats fins al quiosc de premsa de la cantonada. Als restaurants, gaudeixen els carnívors dels magnífics entrecots “Angus”. Aquest serà el destí d’unes altres vaques, negres o roges, conegudes com a “Angus”. Abunden aquestes vaques al comtat d’Aberdeen. Són les terres on s’el.labora el whisky, terra també enriquida pel petroli del mar del nord.

Vaques blanques, més o menys tacades de negre, les anomenades Frisies i Northumberland del Nord d’Anglaterra donen moviment al quiet paisatge escocés de nord a sud. I per la ciutat, mirant postals del camp, una altre vaca s’apareix al visitant àvid de ser sorprès i de trobar particularitats en el país que visita. Quelcom semblant a un búfal, amb banyes, amb un pel llarg i net, batut pel vent, marró fosc, i unes banyes imposants, la mirada entre estulta i amenaçant. “-Jo vull veure aquestes vaques”. Highlanders es diuen. “-M’aniré a fer un volt per les terres altes”. L’únic que vaig aconseguir va ser veure una simpàtica vaca highlander a l’entrada d’un restaurant rural, immòbil, inofensiva, de fibra de vidre.

A la mateixa època que les ovelles eren introduïdes en massa tot desplaçant als improductius pobladors de les terres altes, la vaca Highland començà a veure’s desplaçada per una vaca forastera. Vinguda d’Holanda, la típica vaca lletera començà a arraconar a la vaca Highland. Malgrat les exportacions de cadells d’aquesta vaca autòctona escocesa i la protecció que mereix per part d’alguna associació, la vaca Highland és ben minoritària. Ella no va poder suportar, com ho va fer la vaca Angus, la invasió de la vaca lletera holandesa. La vaca highlander és un hàbil herbívor ben adaptat a les condicions ecològiques d’aquestes terres. De llarg pelatge, d’un marró daurat, es capaç de suportar impertèrrita les inclemències de la constant pluja i vent del nord.

Avui en dia, aquesta vaca autòctona es cara de veure. Hom ha de buscar aquells paratges gairebé salvatges, a certa altura on altres races de vaques no poden viure. Sense grassa a la pell, protegida de les inclemències del temps gràcies al llarg pelatge, la vaca Highland sap trobar el menjar allà on altres vaques no hi arriben. Veient-la tan quieta, rude, primitiva, sembla inevitable que un animal d’aquestes característiques físiques hagi evolucionat aquí.

Aquesta successió, solapament, convivència, a voltes domini d’una raça vacuna sobre una altra sembla ser un espill de l’estratigrafia ètnica del poble escocés. Com a tants d’altres llocs la història comença a Escòcia amb els romans. Ells foren els qui començaren a escriure de les tribus que habitaven en aquelles llunyanes terres, cobejades per l’estany. Anomenats originàriament Caledonis, se’ls va acabar coneixent com a pictes. Sembla que aquest poble celta tenia la costum de pintar-se. Això cridà fortament l’atenció a les legions que s’enfrontaren amb aquestes tribus. L’atribut celta, com hem vist en un altre apartat, fa referència a una gran multitud de branques originàries d’un mateix tronc primigeni. Cap al Segle V D.C un picte, per llengua i costums tenia poc a veure amb un celta irlandès.

Amb el desmembrament de l’Imperi romà els moviments de pobles bàrbars es va generalitzar a tot Occident. Al llarg del Segle V l’illa d’Irlanda dividida en cinc regnes havia experimentat una sèrie de moviments en que un dels regnes acabà sent el preponderant. A l’actual Irlanda del Nord, la família regnant de l’Ulster va veure en el mar una sortida al seu arraconament i annexió per part del regnat veí més poderós. Aquests gaèlics d’Irlanda del Nord eren els Scots. Creuant el mar d’Irlanda començaren a establir-se en una franja entorn a la costa occidental d’Escòcia consolidant el Regne de Dal-Riata. Un punt clau de desembarcament, un nexe d’unió entre la terra mare i les noves terres a colonitzar fou l’illeta d’Iona. Aquest nom està íntimament lligat a St. Columbus, figura clau en la cristianització dels Scots. Iona seria fins a l’època de les ràtzies víkings, l’epicentre de la vida religiosa i cultural del Regne dels Scots. L’assumpció de la religió cristiana de litúrgia celta, va transcórrer en paral·lel al progressiu enfortiment del regne dels Scots en tota la costa central occidental fins l’estuari de Forth on estaven assentats els angles.

Tenim a les darreries del Segle VII un mapa prou definit dels diferents pobles que habitaven el que encara era una Escòcia dividida. Al territori sud-oest s’assentaven els bretons, ètnicament germans de gal·lesos i bretons de l’actual Bretanya. A la costa sud-oriental, tenint com a capital l’actual Edinburgh es trobaven els àngles. La resta del territori, el més agrest i menys fèrtil, era habitat per pictes en un estat més o menys civilitzat, tenint com a capital Scone, a prop de Perth. Continues guerres, pactes i matrimonis feien d’aquestes àrees d’influència quelcom bastant voluble. L’arribada d’un altre poble, els víkings, fou el detonant de grans moviments tectònics.

Encara ressona avui en dia, en el sentiment dels escocesos, la paor que deuria esdevenir-se quan començaren les inesperades ràtzies d’aquells bàrbars nòrdics. Una fita en la història d’Escòcia és el saqueig i la matança ocorreguda en el monestir d’Iona, centre espiritual dels Scots. Això succeí al 795. En poques dècades els víkings s’alçaren en amos del Mar d’Irlanda, senyorejant l’entera Irlanda, les Shetland, les Orkney, l’illa de Man, les Illes Hèbrides i tota la costa occidental d’Escòcia. Els Scots, de la seva terra fundacional de Dal-Riata al voltant de l’actual Glasgow, tingueren que desplaçar-se més cap a l’orient i a l’interior. Penetrant en territori picte i angle tres pobles col.lisionaren per l’hegemonia del que un dia fou Caledònia. Pictes i scots establiren acords i aliances matrimonials per fer front al víkings. Un cop estabilitzada la “frontera” amb els víkings, scots i pictes es decidiren a taponar als àngles. Aquests havien configurat el regne de Northumberland amb capital a l’actual Newcastle. El sud-est d’Escòcia fou angle fins a la batalla d’Athelstaneford al 832 en que pictes i scots feren fora als angles.

Un cop estabilitzades les fronteres fou el moment de la política interna. Quins dels dos elements, l’scot o el picte acabaria imposant-se en la progressiva fusió ètnica que possibilitaria la unificació d’Escòcia? La prompta adopció del catolicisme per part dels reis dels Scots, amb la conseqüent classe de monjos-funcionaris, avesats en el llatí i en la cultura escrita va donar cert avantatge als scots envers als pictes. Però el triomf definitiu dels scots sobre els pictes arribà amb el rei Kenneth MacAlpin. Aquest rei dels scots, casat amb la filla del monarca dels pictes acabaria coronant-se com a rei d’ambdós pobles. És significatiu que escollís Scone com a lloc per a la seva entronització, allà on els reis pictes sempre havien estat coronats. Kenneth MacAlpin diposità a Scone per a posteriors coronacions la “Stone of Destiny”, portada pels primers Scots que trepitjaren Escòcia des de la Irlanda natal.

Coronar-se rei d’scots i pictes era un gran pas. Però tan sols era una unió precària de dos pobles en la cúspide de l’estructura de poder. Llengües, lleis, l’obediència dels nobles envers als reis, en totes aquestes esferes no hi havia cap tipus d’unió. Algunes cròniques parlen d’una maniobra maquiavèl·lica de Kenneth MacAlpin per assegurar-se un autèntic domini sobre el regne dels pictes. Es creu que Kenneth MacAlpin va convocar a tots els nobles pictes a un banquet. Un cop tots ells al menjador es van tancar les portes. Còmodament se’ls va assassinar des de l’exterior a través de les finestres, amb fletxes, llances i altres armes que acabaren amb tota la noblesa picta. Havia llegit el rei dels scots l’èpica d’Ulises? Que d’útil és la cultura. La cultura oral picta en canvi, mai havia alliçonat als seus nobles sobre la possibilitat d’un parany tan sanguinari i efectiu.

Sigui certa o no aquesta història de traïció, el fet es que en poques dècades ja no es tornà a parlar més dels pictes. Les esteles amb baix relleus que es veuen escampades al llarg del nord-est d’Escòcia, solitàries en mig del verd, o concentrades en cementiris mil·lenaris, amaguen encara molts misteris per desxifrar. Intriga als historiadors la rapidesa amb que va ser el regne dels pictes i la seva cultura. Va ser la d’scots i pictes una fusió pacífica? Va ser la caiguda de la monarquia picta benvinguda per la pròpia població, que havia sofert durant massa temps la jerarquització i l’abús de la classe militar? Sigui com sigui, a Kenneth MacAlpin se’l pot considerar com a autèntic fundador polític d’Escòcia. Ell engrandí el Regne d’Alba, Escòcia en gaèlic, una vasta extensió regida per un sol monarca. Scots i pictes, ara amalgamats, compartirien ara un sol destí. El que es podia haver anomenat Pictland si hagués prevalgut l’element Picte, s’acabà anomenant Alba o Scotland (del llatí Scotia) a l’imposar-se el poder de la monarquia scot.

El següent damnificat en la carrera d'èxits de la monarquia dels scots foren els bretons del quadrant sud-occidental d’Escòcia, organitzats entorn al regne d’Strathclyde. Durant el regnat del rei dels scots Malcolm II, el regne Strathclyde acabaria perdent la seva identitat. Així que a mitjans del Segle XI, el que abans era un complex puzle de tribus i pobles més o menys afins, en aliança o en guerra, havia quedat reduït a una disputa entre uns scots dominadors de la terra ferma enfront d’uns víkings senyors de les illes i territoris del nord.

ESTUARIS

Mira, que magnificent s’estén més enllà de la vista aquesta llengua de mar, retallant la terra a queixalades. A voltes sembla un llac per després escurçar-se fins amagar-se i confondre’s amb un riu. Quines aigües de negre marbre al llarg hivern, que amb el bon temps vesteixen de púrpura frescor els verds prats de quieta vegetació, camins per experts mariners i tomba d’estrangers, inabastable continent de mil amagatalls en temps de repressió i de bandidatge, tants cops s’han tacat de roig aquestes aigües…

Cruenta fou la gran batalla naval de Largs, en que scots i víkings es disputaren el domini sobre les illes Hèbrides. Fou llavors, al 1263, quan la sobirania que Noruega havia exercit sobre les illes Occidentals i les Hèbrides tocà a la seva fi. Amb aquella batalla i el subseqüent tractat de pau entre el rei escocés i el derrotat rei noruec, les illes Shetland i Orkney també començaren a vascular a l’òrbita d’Escòcia. Abans de finalitzar el segle XV, tots els territoris que temps enrere foren saquejats, colonitzats i senyorejats pels caps víkings, passaren a la corona escocesa. Amb el canvi de sobirania es truncà la sort dels habitants d’aquells territoris. A un règim de llibertat en l’ús i assentament de la terra li succeí un vassallístic règim feudal. Malgrat el trauma i els canvis culturals que hagueren de viure els pobladors de les últimes terres incorporades al que avui en dia és Escòcia, l’herència víking encara perviu fortament. El dialecte noruec es va perdre ja fa dos segles, però la toponímia i l’urbanisme d’Oarkney i Shetland sorprenen al visitant i ens informen de l’herència víking en aquestes illes septentrionals.

Cap al 793 arribaren per mar uns hàbils mariners pagans d’Escandinàvia que no dubtaren en saquejar i massacrar el lloc sagrat d’Iona. Allà es trobava el centre espiritual de la jove nació de Dalriata, antecessora de l’actual Escòcia. Iona, fou el pont entre aquells Scots vingut d’Irlanda i les noves terres conquerides. Iona fou un centre monàstic del cristianisme celta des d’on cristianitzar les terres de la pagana i druídica Escòcia. Hagueren de passar segles per a que es pogués restaurar la riquesa i influència d’Iona, lloc escollit per a alguns monarques com a panteó reial.

Sobre la violència víking els estudiosos no es posen d'acord. Alguns historiadors afirmen que la colonització de les illes Shetland i Orkney fou pacífica, cohabitant natius amb nouvinguts. Aquest conjunt d’illes septentrionals pertanyien al món picte abans de l’arribada dels víkings. La llunyania d’Orkney i Shetland respecte de la terra ferma les havia deixat en un estat civilitzador força ancorat al passat, a l’edat de bronze. Les pedres neolítiques del Ring of Brogbar i el poblat de Skara Brae són un límpid testimoni de com podia ser la vida dels pobladors d’aquelles illes que tenen a l’immens oceà com a únic horitzó.

Els colons víkings arribaren a aquestes terres atrets per les pastures i la pesca. A més, Orkney i Shetland tenien un gran interès des del punt de vista estratègic com a punt d’avituallament entre Escandinàvia, Islàndia, Grenlàndia, Escòcia i Anglaterra. Dedicats durant segles a l’exportació de pesca salada va ser aquest bé la seva principal moneda de canvi per proveir-se d’altres aliments i productes com la fusta. Amb prou feines es troba un arbre solitari en aquestes contrades, oasis de soledat, domini dels elements, de l’inhòspit mar circumdant, del vent i de la pluja omnipresent.

LA SALTIRE ONEJANT

En qualsevol poblet, en el més luxós dels hotels, dalt d’un castell, nova de trinca o castigada per la pluja, de roba o enganxina en les tendes de souvernirs, present al carrer o delimitant el sostre dels cels urbans, veuràs la “saltire” batent-se al vent. La bandera escocesa és d’un elèctric fons blau com el cel que regna en aquests paratges, tan sols trencada per unes franges blanques en forma d’X. Enlloc com a Escòcia les senyeres onegen millor, ballant al so de les ràfegues de vent. La bandera escocesa té poca competència. Tan sols el lleó rampant, escut de l’extinta dinastia escocesa iguala a la Saltire en sentiment. A la britànica Union Jack se l’ha de veure per prescripció hegemònica de l’Estat en les dependències militars i algun que altre banc.

La llegenda fundacional de la Saltire es remunta a l’Alta Edat Mitjana. En el 832 la que fou la Britannia romana era un mosaic de pobles en constant disputa territorial. En el que avui en dia és Anglaterra senyorejaven els angles i els saxons, els quals ja havien iniciat un procés de fusió. Al nord de la gran illa, a Caledònia, els originaris pictes i els més recents nouvinguts scots ja havien col·laborat militarment per fer front a l’amenaça víking. Unides les famílies reials per matrimonis picts i scots havien de fer front a un altre enemic comú, els anglosaxons que pressionaven des de Norththumberland al nord-est d’Anglaterra. Sota el comandament del rei Angus, a les fèrtils terres en disputa de Lothian, picts i scots en llençaren a la batalla contra les hosts del rei anglosaxó Athelstan.

La sort de l’enfrontament somreia a les forces anglosaxones. A l’host liderada per Angus només un miracle la podia salvar. Desesperat mirà el rei cap al cel. Veieren per sobre dels seus caps, els soldats escocesos, una curiosa formació nuvolosa: sobre un intens blau dos prims núvols de prístina blancor es creuaven pel centre en forma d’aspa. Era la creu de Sant Andreu, que morí martiritzat en una creu amb aquella forma d’X. Deu estava de part dels escocesos. Guanyarien la batalla i farien patró d’Escòcia a St. Andreu. La tropa, enfervorida i plena de fe per aquell estrany efecte meteorològic, carregà coratjosament contra l’enemic fins a derrotar-lo. El sud del que avui en dia és Escòcia havia estat salvaguardat impedint l’entrada anglosaxona en terres escoceses, cosa que hagués fet inviable la consolidació territorial del regne escocés en formació. Fou aquella una cruïlla en la història de les relacions entre anglosaxons i escocesos.

...

• Fins aquí una petita mostra, si vols seguir gaudint d'aquesta interessant lectura tens la possibilitat des de l'opció 'Adquirir' del menú principal

© 2009 - Tots els drets reservats a www.thehangingbook.com
Telef: +34 696 231 153   e-mail: info@thehangingbook.com
Col·laboracions: Baeng-Sun Park (logo design), Adrià Garreta (El Jardi dels Àngels web) © Designed by